Hui estic trist…
El per què? El mateix que em furta la son fa temps…
El no poder controlar el que vull, el que la meua ment diu que necessita…
Persona que respire el mateix aire que jo..
Que pense diferent, però compartim les idees…
Que em crega quan dic que puc volar, i que vole amb mi…
Persona necessària per a la meua autoestima…
I ara, si em disculpeu, amb llàgrimes als ulls, vaig a somiar…
Cicle sense fi ...
Maleïda sensació.
Odie obrir els ulls i continuar sense veure res.
La humitat rovella els meus ossos, bombeta trencada…
Parets ennegrides per respiracions de morts en vida…
Dibuixos estranys, retrats ombrívols, cares sense rostre…
Quantes ungles malgastades…
Vestidura desgastada per la suor àcida, provocat pels escassos menjars proporcionats per la ranura…
La ranura…
Només un xiquet forat que em recorda que existeix món fora. Món enyorat…
Net.
Sense olor a por.
Olor que es reprodueix en cada cantó del meu negre món. Odie açò.
Odie el gust de la meua pròpia saliva.
Odie “la taca”
Odie el meu propi retrat, figurat per la meua ment.
Només espere que arribe el dia en què tot comence de nou.
Em van dir que era hui… 73 dies des del meu tancament.
Em quede en el llit i torne a tancar els ulls.
Hui tinc por…
Desperte de nou.
No sé quant de temps ha passat, però alguna cosa no encaixa.
Alce la vista i albire entre les ombres produïdes per la pols acumulada en els tubs, una figura
Sembla humana
És humana…
Temia este moment.
Jeu tombada en el terra, quan lentament comence a adonar-me que respira.
No pot ser.
S'alça, trontollant lentament.
Recolzat en una paret, vomita. Tal vegada provocat per les drogues. Tal vegada el pudor.
No ho recorde…
Mirada perduda.
Alça el cap i comença a parlar.
No li preste atenció
Preguntes que no serveixen per a res. De res serveix preguntar…
Afirmacions només. Paraules emeses per una veu quasi irrecognoscible a les meues oïdes…
La meua…
El nou habitant sembla confús. Ho temia.
Només una afirmació. Ho temia.
Una vida ha d'acabar perquè tot comence.
73 dies…
